Gomorra

He anat intercalant l'ombra del vent amb "Gomorra" de Roberto Savino. Encara no l'he acabat però m'està deixant, cada cop que en llegeixo un fragment, amb un neguit, que he tingut la necessitat d'explicar-ho. Tens la sensació d'estar envoltats de mafiosos i com no, que al sud d'Itàlia o ets mafiós o no ets res.
És un llibre una mica contradictori entre la relació del contingut i com està exposat. Per una banda dóna molts detalls amb noms, dates i localitzacions concretes. Però per altra banda el trobo poc ordenat, salta, explica coses, salta a una altra; com si parlés buidant el pap, com d'amagat vaja.
És tan dur el que explica, que supera i de molt, les pel·lícules americanes sobre la màfia i que et fa dubtar de si el que explica és realitat i ficció.
El recomanaria? SÍ però. Cal fer el cor fort, saber que llegeixes i què el que diu és veritat. Perquè pensar que quan compres uns pantalons, pots estar finançant un clan camorrista del sud d'Itàlia, és molt fort. Clar, que tampoc pensàvem que quan compràvem unes entrades pel Palau de la Música estàvem patrocinant un viatge a les Seychelles.

L'ombra del vent

Pot semblar antiquat parlar d'aquest llibre ara, quan tot el món mundial se l'ha llegit però jo sóc de llegir els best-sellers fora del moment, sense aquell neguit de tenir la necessitat de comentar-lo ràpidament al veí.
És un llibre que enganxa, ho reconec i té com a punts positius perquè sigui així una bona història, ben redactadai ben treballat (a diferència del que deia del pont dels jueus). Però és clar, no tots són punt postitius, també en té de dèbils; pel meu gust és massa previsible i que necessita de certs tics per narrar la història. M'explico, tens la sensació en algun moment que l'autor no sabia com explicar allò que tenia al cap i utilitza el recurs de trobar manuscrits o cartes, recurs que jo he trobat per dir-ho finament, una mica trampós.
En resum, considero que és un bon llibre, que és lògic que sigui un èxit de vendes però, sincerament, és excessiu el bombo i platerets que se n'ha fet i he trobat inaudit que s'arribés a fer una ruta de la Barcelona de l'ombra del vent. El recomanaria però? SÍ

Que en fem dels camps erms?

Vaig deixar un tema penjat fa cosa d'un mes respecte als camps erms que aniran a més els propers anys (cap on anem? de 7 d'agost). Vaig inisinuar que les autoritats havien de solucionar-ho.
Jo em vaig fer aquesta pregunta. Comparem un camp amb una casa. Que li passa a la casa quan no s'hi viu? Es va degradant fins que arriba un moment que al cap dels anys passa a ser un perill pels vianants i pels veïns. Que fan els ajuntaments? Doncs quan amenaça ruïna obliga a la propietat a arreglar-la o la fa tirar a terra a cost del propietari.
Passem a un camp. Què li passa quan no es cuida. Primer s'omple d'herba, després d'arbusts i al final, de petits arbres i en funció de la zona, de grans arbres. Quin risc té això? Doncs que s'incrementi el risc d'incendi a la zona. S'hi fa res per evitar-ho? No.
Què proposo? Molt simple, obligar al propietari a mantenir-lo sense risc, que a grosso modo, en zones com l'Alt Camp, vol dir llaurar un cop o dos l'any. En cas que no es faci, al cap de x anys de no fer-ho s'avisa al propietari i si no actua res de multes, se l'obliga a vendre el terreny a preu real, el taxat vaja. Qui li compra? En primer lloc es dóna l'opció als veïns i si aquests no volen, és l'administració qui es veuria obligada a comprar-la o llaurar-la a cost del propietari. A partir d'aquí, la pròpia administració podria crear un banc de terres o bé en zones properes a boscos, fer una gestió forestal. També podrien servir per, per exemple en cas d'expropiacions, no haver de pagar els diners que es paguen sinó canviar una superfície per una altra molt més gran.
Qui ho controlaria? L'administració té múltiples eines,des de la teledetecció i els ortofotomapes fins als agents de la zona, tant siguin rurals com els tècnics d'agricultura que tombem pel territori i que ràpidament podem detectar camps erms.
Jo crec que si bé és un sistema que inicialment podria ser car de mantenir, ràpidament el mercat de la terra es posaria a uns preus molt assequibles fet que beneficiaria a l'agricultor professional, que podria tenir terres pròpies a preus irrisoris.
Bé, ja veieu que és una idea que s'ha d'acabar de polir però que deixo damunt la taula perquè hi reflexioneu.

El pont dels jueus

Després de deixar un llibre a mitges, vaig decidir-me per un llibre de lectura fàcil, que es diu. La seva adquisició es va produir deu fer fa cosa de dos anys i encara no l'havia llegit. Es tractava del pont dels jueus. L'he acabat sí però m'ha decepcionat. Una cosa és lectura fàcil i l'altre tenir la sensació que mires una pel·lículeta de dissabte a la tarda.

És un llibre com la meva escriptura, jo que no sóc escriptor. Frases curtes, senzilletes, vocabulari entenedor i una història com tantes n'hi ha. He tingut la sensació que qualsevol lector, amb una història al cap, una mica de documentació i l'ajuda d'algun historiador, podria escriure'l.

Potser sóc massa dur però és que per no tenir, no té ni originalitat, ni factor sorpresa i no enganxa a nivells de llibres com, per exemple, "els pilars de la terra" o "la catedral del mar", per comparar-lo amb dues obres del mateix gènere.

Resumint, un patufet per passar l'estona. Com la TV vaja. Hauré de continuar buscant el meu llibre ideal...

Deixar un llibre a mitges

Aquesta setmana he fet una cosa que feia temps que no feia, abandonar un llibre. O sigui, tancar a mig llegir i decidir no tornar a obrir. Diuen que això ho fan els bons lectors, els madurs, aquells que saben separar el bo del dolent. Jo he deixat a mitges "La montanya màgica" de Thomas Mann. No podia, era obrir el llibre i clapar-me.

Deixar un llibre a mig fer sempre m'ha produït certa frustració, i més si es tracta, segons diuen, d'una obra mestra de la literatura. Al principi vaig entrar-hi molt bé però poc a poc les parades de lectura eren més freqüents, podia passar-me una setmana sense tocar-lo, obrir, llegir tres pàgines, tornar a tancar, obrir l'endemà sense recordar on estava. O sigui, evitant l'inevitable, el que calia per fer per la meva salut mental, abandonar-lo.

Quan s'ha d'abandonar un llibre? Sincerament crec que molt abans de què ho he fet jo. Un llibre, novel·la entenc, s'ha de deixar quan ja no et plaeix llegir-lo, quan passes a llegir-lo per obligació o perquè t'han dit què és boníssim i tu has de fer cas el crític de torn que surt per la ràdio recomanant llibres. També és cert que hi ha hores i hores per llegir. No és el mateix tenir tot un diumenge al matí per endinsar-te en un llibre que fer-ho a estones després de sopar quan estàs baldat de feina, nens, calor d'estiu i l'enemiga son. Possiblement amb més hores, estones més llargues i menys cansament, la montanya si que hauria estat màgica i no l'hagués trobat tan tísica.

Què en faig ara de les 350 pàgines llegides? i de les últimes 200, les que s'han fet eternes. Es pot tornar a començar un llibre al cap del temps quan té la creu que l'has abandonat? Et podrà enamorar? Cal fer-ho? Estic perdent hàbit? Són preguntes que un es fa quan tanca la tapa i deixa que la pols torni.

Cap on anem?

Ja torno a ser aquí! aprofito que hem quedo una nit de cangur a casa, amb la Rut de parranda per reiniciar el blog. Tenia de temps límit el 15 d'agost (eh Quico)i m'he avançat una setmana (no semblo funcionari).

Precisament sobre el món que m'envolta a la feina us donaré la meva humil opinió. Aquests dies es torna al debat ja reiteratiu del futur de l'agricultura, en uns moments on tots els preus, almenys a la zona del Camp estan en mínims històrics, no hi ha cap producte que es salvi de la crema. Curiosament antigament el camp era un producte refugi en època de crisi, es deia allò que mai t'hi faràs molt ric però tampoc mai pobre.

Però entrem millor al que penso jo. La pagesia és un sector econòmic que va 30 anys enrera respecte als altres sectors. Seré més clar, el pagès tradicional el podem qualificar com el "colmado" de sota casa, que va anar tirant fins que van aparèixer els supermecats i ja no hi va poder competir en preus. Encara queda alguna botigueta, però amb poc futur, i algunes el que han fet ha estat especialitzar-se en productes en concret, altres s'han transformat en petits súpers o n'han aparegut de noves, de delicatessens però la majoria han estat engolides per supermercats o hipermercats o per falta de gent jove que els hi volgués rentar la cara. Aquest procés podríem dir que es va iniciar a principis dels 80 i paulatinament ha passat per diferents sectors en més o menys grau d'intensitat.

A l'argiculturs podríem dir que està en la fase inicial, han aparegut empreses d'altres sectors que inverteixen en el camp, el desvirtuen però el pagès tradicional no hi pot competir. La única solució que té el pagès és passar a ser empresari. Això vol dir, invertir en maquinària, captar més terres i tenir clar que portes un negoci i estar preparat per aquest. S'ha acabat allò de viure de les terres que et deixa el pare i que si treballes fort de sol a sol podràs viure.

Quin és el drama que ens trobem? Per una banda que això implica la desaparició de pagesos i la conseqüent problemàtica del desequilibri territorial perquè pobles que abans tenien 25 pagesos ara amb 5 i 5 assalariats immigrants portaran tot el terme. Què en fem d'aquell poble si sobren el 80% de les cases, si no hi ha canalla, si no es poden garantir uns serveis? És en aquests cas on crec jo que ha d'intervenir l'administració. Cal evitar a tota costa el despoblament. I és aquí on molts pobles han de mirar de convertir-se en zones de "delicatessen": oferir allò que el gran productor no pot oferir, aquella varietat autòctona, aquell racó especial, aquell microclima, aquella forma de producció...i l'administració ha de col·laborar en aquests casos, al igual que assegurar-se que l'explotació rentable del pagès actiu, ben preparat, es manté, amb les ajudes a la inversió. Però l'administració, crec jo, ha d'evitar allargar agonies amb ajuts que no porten enlloc.
La segona conseqüència és el foc, però que va molt associada a la primera. Està clar que només les millors terres serviran per produir. Què en fem dels camps erms? Si ho voleu saber ràpid pregunteu-ho al Saura o al Baltasar que jo ja en parlaré un altre dia, que per haver reiniciat ja en tinc prou.

Saber escollir

És curiós com amb el pas dels anys i les circumstàncies personals fan canviar la nostra forma de percebre les coses i com pots arribar a disfrutar amb coses abans habituals o fins i tot, que no feies per avorrides o com a última opció. Avui us parlo de dues, sortir sol amb bicicleta i agafar un bon llibre i llegir i llegir i llegir. Hi ha moltes maneres de dir-ho: madurar, fer-se gran, fer-se vell, canvi de valors, apalancar-se, "amuermar-se". Jo en dic aprendre a escollir.
Sortir sol amb la Btt una tarda entre setmana, pedalar i pedalar a ritme suau, parant per gaudir del paisatge, no trobant ningú pels camins a excepció d'algun tractor és un plaer. Si a més, el dia és mig ennuvolat i serè, amb un punt de fred però no excessiu i no tens pressa per tornar, és doble plaer. Pels que no sou aficionats a la Btt us pot semblar una ximpleria però pels que busquem moments de calma, que ens podem "escapar" de les obligacions quotidianes, la natura en aquest estat és una regenració d'ànims brutal. I ho agraexes tu i ho agraeix la teva família. Jo, després d'una sortida amb bici, estic més relaxat i content. I al contrari, quan porto massa dies sense sortir (habitual últimament per cert) començo a estar malhumorat i curosament, més cansat. Deu ser allò que en diuen efecte tonificant.
L'altre petit plaer és la lectura a casa sol, sense el soroll dels nens, ni tele, ni res. T'asseus, agafes un llibre i a devorar. No pot ser a la nit perquè el cansament de tot el dia et fa tancar llibre i parpelles aviat. La millor hora és a mitja tarda, amb la feina feta, sabent que tens almenys dos hores per tu fins al sopar (que ja has deixat preparat). T'agafes una bona beguda (en el meu cas, ha de ser amb alcohol suau, vi, cervesa o un vermut) i au, a llegir. Cal, indispensable!, trobar la música adient. Equivocar la música pot fer-te trencar l'encant. I és clar aquesta va en funció del tipus de llibre i el teu estat d'ànim.
Petits plaers en diuen. Grans crec jo i que no necessites compartir. Aquells moments teus i sols teus, el petit món que tots necessitem si volem mantenir la nostra integritat com a individu particular i no vols passar a ser simplement, un home.

Sobre el convei Picamoixons-Valls

Després d'una parada als escrits per motius informàtics, reenganxo el bloc. I ho faré parlant de política, uff, quin pal pensareu. Però no, em refereixo a política de poble, a política real, la que ens afecta o pot afectar a tots. Es tracta del conveni entre l'Ajuntament de Valls i l'EMD de Picamoixons sobre el traspàs de competències.
Com ja vaig dir al meu breu i improvisat comentari durant l'aprovocació del conveni per part de l'EMD de Picamoixons, jo era escèptic en el sentit que per part de Valls, no hi havia cap mena d'interès a tirar endavant una proposta de conveni que, ja feia temps, des de l'anterior legislatura, el President de l'EMD i l'Ajuntament hi treballaven. Per què ara pensava jo? Es va crear una comissió de treball per representar tots els partits polítics i continuava sent escèptic. Per què ara? continuava pensant. Amb els socialistes al govern de Valls vaig veure un bri d'esperança però al lentitud en totes les coses em continuava fent escèptic. Es canvia d'alcalde a Valls (per cert Déu n'hi do de la moguda vallenca) i continuava sent escèptic. Però ai las, tot es desencalla i en un plis plas (amb nou mesos de retard això sí), s'aprova el conveni per unanimitat a Valls i per unanimitat dels presents (faltaven tres vocals) a Picamoixons.
Què ha canviat per tirar-ho endavant? La veritat és que millor no pensar-ho però crec que simplement al final s'ha imposat el sentit comú, s'ha arribat a un acord i el que és important, Picamoixons té eines per decidir el seu futur i gestionar-lo com millor li convingui. I Valls, què guanya Valla? guanya tranquil·litat ja que deixarem de ser la mosca collonera que de tant en tant torna reclamant un conveni millor (almenys de moment) i sap que prop de 450 ciutadans estaran gestionats des de la proximitat de l'EMD.
Finalment, vull ressaltar un fet. Per què cap membre de CiU de Picamoixons va venir a les comissions de treball, exceptuant a les dues primeres? Si pel que sigui el seu representant no podia assistir-hi, no tenen un segon vocal per anar-hi tal i com han fet al seu moment socialistes i convergents vallencs? Què n'opinen del conveni, el troben bo, és dolent, no sabem res d'ells. Tenen dos representats a l'EMD i encara esperem que votin a favor, en contra, s'abstinguin o diguin alguna cosa. Des d'abans de l'estiu que no els veiem pels plens ni van aparèixer a la firma del conveni.
I acabo fent de "polític", bé fent allò que trobo tan carregós i molt sovint fals. Però en aquest cas, i els qui em coneixeu sabeu que no estic per històries i que el protocol no és el meu fort, vull agrair la tasca feta pel Joan, el president de l'EMD per la quantitat d' hores que ha passat preparant el conveni, pensant-hi, anant i venint de Valls, pensant sempre en el bé del poble i dedicant uns esforços que molts pobles i molts polítics "professionals" ja voldrien per ells. I també agrair als polítics vallencs la sensibilitat que al final han tingut cap a Picamoixons, han deixat de banda idees partidistes (suposo) i han pensant en el bé comú. I menció a l'oposició a l'Ajuntament de Valls, per escoltar i donar suport en tot moment a les propostes que venien des de Picamoixons i no voler fer partidisme del tema.

"Se busca una mujer" de Bukowsky

M'he acabat de llegir "se busca una mujer" un llibre de relats curts de Bukowsky, uns relats molt seus, d'alcohol, sexe, torment i menyspreu per tot. Però com sempre, m'ha agradat. No sé que té ell o tinc jo amb aquest autor que devoro les seves històries. La Rut diu que és perquè hi ha sexe pel mig però no sé, té alguna cosa en la seva forma de dir les coses que em capta. És molt gràfic i el pots veure tranquil·lament sentat al llit, amb el samarró esgrogueït ple de taques, amb bosses als ulls, l'ampolla del que sigui a la mà, altres ampolles per terra, roba per terra...tot el terra ple de merda en una pensió de mala mort. Esperant, esperant, esperant...És tant gràfic que no saps quina és la part autobiogràfica i quina la inventada per ell o per l'abús de substàncies diverses.

No diu res especial, però el seu odi al món i a la gent, els seus principis sense principis i les seves descripcions dels ambients sordids de la ciutat de Los Ángeles i els seus habitants més deseperats, em fan veure'l com un crack de l'escriptura. Si no l'heu llegit mai, us el recomano. Té un estil inclassificable que o l'odies o us absorbirà. A mi m'ha passat el segon.

Ja tenim l'autovia als nassos

Avui he sortit a fer un volt amb la bici. S'han d'aprofitar les petites estones que un té quan pot deixar els nens en molt bones mans (sa mare). Doncs això, que he pujat fins al darrera del restaurant les Espelmes i he comprovat que l'autovia ja està "marcada" fins a Fontscaldes. Dic marcada perquè des de les altures pots veure com han netejat les zones per on passa. Fins ara havia vist les estaques del marcatge però ara ja han començat amb el desbroç. Et permet veure com esquiva els boscos de Valls, com passa entre Masmolets i Fontscaldes i com acaba al peu de l'antic Coll Vell per on es farà la perforació del túnel.
M'he entristit. Ja sé que fa temps que sabem que es farà però són d'aquelles obres difícils d'entendre. Ja es va començar malament des de la reforma de la N240. Amb una bona solució a la N240, ens haguéssim pogut estalviar tranquil·lament l'autovia. Després, un cop s'ha decidit a fer, va i decideixen passar per la vall del Francolí, no pensant en passar per la zona en direcció al Pla i empalmar amb l'autopista allà. Un cop això i de què les autoritats no han fet cas de les possibles alternatives, va i si que decideixen fer cas de les queixes sobre els boscos de Valls (cert tuf a influències de certa gent) provocant una S espectacular, impròpia d'una via ràpida. Això sí, als habitants de Fontscaldes ni cas se'ls hi fa (hauran quedat contentíssims!) i els senyors dels boscos contents de que no els hi passarà l'autovia tot i que se la trobaran als morros cada dia al llevar-se.
Jo com a ciclista Btt, confio que ens deixin algun camí en "mal estat" o sigui, que no acabin tots enquitranats ni encimentats, que el Coll Vell es mantingui, que facin passos per sota l'autovia i sobretot....que quan comencin vagin per feina i no ens tirem deu anys amb tot empatenagat, que molt temo, serà així.
Res més, qui vulgui recordar el nostre territori abans de l'autovia, que faci un tomb per aquesta zona.

Una tarda a la cooperativa

Avui, he hagut d'anar un parell d'hores a la cooperativa, a veure si algú venia i ens comprava oli. Intentem aprofitar les hores de sortida del restaurant perquè és el moment que al poble hi ha moviment. El problema és que ja van amb les butxaques buides.

Quan ja estava fart d'esperar (la crisi també es nota), ha aparegut un cotxe ple de gent. Volien oli. Hem anat xerrant, els hi he explicat el procés de fabricació i m'ha xocat quan m'han dit que eren de Barcelona però els altres anys compraven l'oli a Bot. Això m'ha fet reflexionar...passaven mig dia dins el cotxe per adquirir unes quantes garrafes d'oli. Són aquelles tradicions curioses que es mantenen en el nostre país, certes tendències que es van recuperant, com anar a Agramunt a buscar els turrons, al Penedès pel cava, a Teruel per un pernil, a Perelló mel o a Valls els calçots. Com si poguessis trobar aquests productes en altres llocs, i més essent de Barcelona, ona bunden els comerços de tot tipus.

Crec que les agrobotigues han ajudat en aquesta recuperació. Algunes realment són autèntics supermercats de productes del país, contribuint a que la gent del poble on s'ha ubicat es pugui autoproveir sense haver-se de desplaçar. Altres són autèntiques especialitats, com moltes de cellers de vi o mel Múria del Perelló, un autèntic plaer a la vista i amb tot i més de productes referits a la mel. Us la recomano.

Per cert, aprofito per dir que si algú vol oli de Picamoixons, només cal que m'ho faci saber. És molt bo, però d'això ja en parlaré un altre dia.

País de vent

Enguany tornem a conèixer el vent. Després d'una quants hiverns "tranquils" el nostre mestral torna a fer de les seves. Aquests dies de vent ens permeten copsar que som fràgils, que se'ns pot emportar.
Recordo que quan era petit, sempre li deia al meu pare que jo preferia els dies de vent als de pluja. Els meus pares viuen en un pis alt i on toca moltíssim l'aire i veiem moure els llums de casa. Llavors ens arraulíem tots els germans al voltant de l'estufa de butà i berenàvem i feiem els deures mentre la mare planxava. El pare, quan arribava de treballar, es queixava del fred i em recordava que (mai més ben dit), estava tocat de l'ala si m'agradava el vent.
Avui, ja gran i amb fills, torno a tenir aquesta sensació, ens hem quedat tots quatre a casa, sentint el vent, distreient la canalla, explicant-los-hi contes, berenant i jugant amb ells mentre sentim petar les persiane i penso...que ruc que era de preferir al vent amb la falta que fa la pluja, precisament després de dies com avui, quan l'aire ho asseca tot. I penses, pobres ametllers i mimoses, quedarà cap flor? I llavors penses amb aquell pagès que t'havia dit que els ametllers havien florit massa aviat, sempre floreixen massa aviat, perquè encara hauran de resistir dies de fred i vent o gelades tardanes que rositaran les flors o el petit fruit.

M'he decidit

Molt bones,Sempre havia pensat (i encara penso) que la majoria de gent tenim molt poca cosa interessant a dir. Però tot i així, sempre he cregut que l'escriptura és la forma d'expressar-se més reflexiva, permet pensar abans de parlar i dir les coses de moltes formes, jugant amb les paraules i ofegar-les o enlairar-les segons el to que ens interessa dir. És per això que començo aquest bloc, amb poques pretensions, no esperant que massa gent el llegeicxi, bé, algú sí que un té un cert orgull i li cal, ni que sigui petit i dels amics i més propers, recolzament. De què escriuré? La veritat és que encara no ho tinc clar. Considero que no domino cap tema amb prou cura com per poder dedicar-hi un bloc temàtic. Per tant, el meu nas em dirà que cal dir en cada moment. Faig diverses coses i me n'interessen vàries. Intentaré sempre parlar des d'una òptica local, de coses properes del meu poble (Picamoixons) i dels pobles del voltant (Valls i rodalies). Parlaré d'agricultura i tot allò que més o menys conec per la feina i per la tasca des de la cooperativa. Potser també un dia comentaré un llibre que estic llegint o llegiré. Potser també se m'escapa alguna cosa de música, política, futbol, canalla o btt o potser d'un programa de televisió que he vist. El temps, esperem, dirà.Bé, per ser el primer dia ja n'hi ha prou. Ens llegim amics!