Deixar un llibre a mitges

Aquesta setmana he fet una cosa que feia temps que no feia, abandonar un llibre. O sigui, tancar a mig llegir i decidir no tornar a obrir. Diuen que això ho fan els bons lectors, els madurs, aquells que saben separar el bo del dolent. Jo he deixat a mitges "La montanya màgica" de Thomas Mann. No podia, era obrir el llibre i clapar-me.

Deixar un llibre a mig fer sempre m'ha produït certa frustració, i més si es tracta, segons diuen, d'una obra mestra de la literatura. Al principi vaig entrar-hi molt bé però poc a poc les parades de lectura eren més freqüents, podia passar-me una setmana sense tocar-lo, obrir, llegir tres pàgines, tornar a tancar, obrir l'endemà sense recordar on estava. O sigui, evitant l'inevitable, el que calia per fer per la meva salut mental, abandonar-lo.

Quan s'ha d'abandonar un llibre? Sincerament crec que molt abans de què ho he fet jo. Un llibre, novel·la entenc, s'ha de deixar quan ja no et plaeix llegir-lo, quan passes a llegir-lo per obligació o perquè t'han dit què és boníssim i tu has de fer cas el crític de torn que surt per la ràdio recomanant llibres. També és cert que hi ha hores i hores per llegir. No és el mateix tenir tot un diumenge al matí per endinsar-te en un llibre que fer-ho a estones després de sopar quan estàs baldat de feina, nens, calor d'estiu i l'enemiga son. Possiblement amb més hores, estones més llargues i menys cansament, la montanya si que hauria estat màgica i no l'hagués trobat tan tísica.

Què en faig ara de les 350 pàgines llegides? i de les últimes 200, les que s'han fet eternes. Es pot tornar a començar un llibre al cap del temps quan té la creu que l'has abandonat? Et podrà enamorar? Cal fer-ho? Estic perdent hàbit? Són preguntes que un es fa quan tanca la tapa i deixa que la pols torni.

Cap on anem?

Ja torno a ser aquí! aprofito que hem quedo una nit de cangur a casa, amb la Rut de parranda per reiniciar el blog. Tenia de temps límit el 15 d'agost (eh Quico)i m'he avançat una setmana (no semblo funcionari).

Precisament sobre el món que m'envolta a la feina us donaré la meva humil opinió. Aquests dies es torna al debat ja reiteratiu del futur de l'agricultura, en uns moments on tots els preus, almenys a la zona del Camp estan en mínims històrics, no hi ha cap producte que es salvi de la crema. Curiosament antigament el camp era un producte refugi en època de crisi, es deia allò que mai t'hi faràs molt ric però tampoc mai pobre.

Però entrem millor al que penso jo. La pagesia és un sector econòmic que va 30 anys enrera respecte als altres sectors. Seré més clar, el pagès tradicional el podem qualificar com el "colmado" de sota casa, que va anar tirant fins que van aparèixer els supermecats i ja no hi va poder competir en preus. Encara queda alguna botigueta, però amb poc futur, i algunes el que han fet ha estat especialitzar-se en productes en concret, altres s'han transformat en petits súpers o n'han aparegut de noves, de delicatessens però la majoria han estat engolides per supermercats o hipermercats o per falta de gent jove que els hi volgués rentar la cara. Aquest procés podríem dir que es va iniciar a principis dels 80 i paulatinament ha passat per diferents sectors en més o menys grau d'intensitat.

A l'argiculturs podríem dir que està en la fase inicial, han aparegut empreses d'altres sectors que inverteixen en el camp, el desvirtuen però el pagès tradicional no hi pot competir. La única solució que té el pagès és passar a ser empresari. Això vol dir, invertir en maquinària, captar més terres i tenir clar que portes un negoci i estar preparat per aquest. S'ha acabat allò de viure de les terres que et deixa el pare i que si treballes fort de sol a sol podràs viure.

Quin és el drama que ens trobem? Per una banda que això implica la desaparició de pagesos i la conseqüent problemàtica del desequilibri territorial perquè pobles que abans tenien 25 pagesos ara amb 5 i 5 assalariats immigrants portaran tot el terme. Què en fem d'aquell poble si sobren el 80% de les cases, si no hi ha canalla, si no es poden garantir uns serveis? És en aquests cas on crec jo que ha d'intervenir l'administració. Cal evitar a tota costa el despoblament. I és aquí on molts pobles han de mirar de convertir-se en zones de "delicatessen": oferir allò que el gran productor no pot oferir, aquella varietat autòctona, aquell racó especial, aquell microclima, aquella forma de producció...i l'administració ha de col·laborar en aquests casos, al igual que assegurar-se que l'explotació rentable del pagès actiu, ben preparat, es manté, amb les ajudes a la inversió. Però l'administració, crec jo, ha d'evitar allargar agonies amb ajuts que no porten enlloc.
La segona conseqüència és el foc, però que va molt associada a la primera. Està clar que només les millors terres serviran per produir. Què en fem dels camps erms? Si ho voleu saber ràpid pregunteu-ho al Saura o al Baltasar que jo ja en parlaré un altre dia, que per haver reiniciat ja en tinc prou.