Santa Úrsula i el 9N

Avui estava escoltant per la ràdio notícies i més notícies del procés, se l'impugnen, etc...i he decidit canviar d'emissora i posar-me música. A l'arribar a casa em trobo el Facebook replet de fotos fantàstiques (és impressionant la plasticitat i emoció que desprèn el fet casteller en imatges)de la diada de Santa Úrsula i els típics comentaris post d'aquest diada, que deu me'n guard de qüestionar. Amb això que no sé ben bé com he relacionat les dues coses.

Pels vallencs que viuen el món casteller, santa Úrsula ve a ser el centre del món aquests dies, no l'hi fa ombra ni un Madrid-Barça. És el clàssic per excel·lència, el no vas, ni Sant Félix, ni concurs ni Sant Joan ni res. La plaça del Blat passa a ser el centre de l'Univers. Però realment interessa a tots els vallencs? O és només que interessa a un tipus de vallenc, actiu a les xarxes i que per tant, sembla que tot Valls visqui els castells. Estic conveçut que a molts els castells no els hi fa ni fred ni calor, no són de cap colla en concret i o no han anat a plaça, o bé si no tenien res més a fer el diumenge al matí, van aguantar fins a la patacada del 3 de 10. No conec cap enquesta al respecte ni si hi ha cap estudi fet.

Si ho comparem amb el procés pot semblar similar. És el tema central de diaris, tertúlies, xarxes, etc...però realment tothom està per la feina? Pels qui creuen en el procés és el momento més important de les seves vides però pot ser que molta gent no li interessi, sigui agnòstic en el tema o simplement, depenent de si té res millor a fer, anirà a votar o no el 9N. Em fa por, molta por, que la quantitat d'opinions que surtin als mitjans, afins o no al procés, no sigui igualment proporcional amb la mobilització a les urnes, que no tothom estigui interessat en el procés, que "passin" d'ell i per tant, ens trobem amb unes urnes més buides de les esperades. A més, s'ha estat més pendent de l'anar a votar que de perquè es va a votar. No hi ha debat sobre si "sí" o "no" sinó sobre si es va a votar o no. S'imagineu un sant Úrsula més pendents se si una de les colles anirà a plaça o no que no pas discutir dels castells que s'han de portar a plaça?

Bé res més, esperem que el 9N s'ompli la plaça, els carrers adjacents i tothom pugui aplaudir fins a quedar afònics a la seva colla i es facin grans castells a les urnes.

Bilbao New York Bilbao

Aquests últims anys he redescobert la biblioteca. El fet de tenir una filla que devorava llibres em va fer pensar que no calia comprar llibres de 10€ que ella es llegia en 30 minuts. I aprofitant hores mortes que un té quan els nens fan extraescolars i has d'esperar a que surtin, vaig recordar que existia un edifici on et deixen llibres un període de temps determinat i la única obligació és que el tornis en el mateix estat que te'l van deixar i dins els terminis establerts. Un "xollo" vaja. O sigui per 0€ t'emportes el més preuat d'un llibre, el que hi ha escrit.

El fotut d'una biblioteca és quan hi vas sense cap idea preconcebuda sobre el que vols llegir. Llavors et perds i perds entre llibres tot llegint la sinopsis i la vida de l'autor. És fantàstic si no vas just de temps però un martiri si tens deu minuts per fer-ho i n'has dedicat set a triar els llibres dels nens i te'n queden tres per tu escollir un llibre.

Doncs en un dia d'aquests em va arribar a les mans "Bilbao New York Bilabao" de Kirmen Uribe. Em va enlluernar pel premi nacional de narrativa i vaig dir, provem-ho. És un llibre difícil de classificar, no és una novel·la, no és història, no són contes, no és poesia però té una mica de tot en ell. És un llibre d'escriptura poètica en que a partir d'un viatge a Nova York i la preparació d'una novel·la el redactor ens explica històries (en alguns casos batalletes) de la seva família, el seu entorn i el seu propi món. Llibre ben escrit, de lectura fàcil, amb una bona atmosfera però que pel meu gust, li falta alguna cosa, que no sé exactament que és. Potser és que mentre el llegia no ha despertat en mi cap tipus d'emoció, ni cap inquietud ni cap necessitat de continuar llegint-lo. He tingut la sensació que explica històries inconnexes entre elles i les plasma amb un llibre volent lligar-ho tot a través d'un vol a Nova York.

En definitiva, és com un blog de vivències o històries molt ben escrites que t'han explicat més o menys entretingudes, mal cosides entre elles amb unes gotes de poesia.

La mort del pare

Fa més d'un mes de la mort del pare. Va ser dur, no per esperat no deixar de ser dur. I han passat els dies i has volgut tornar a la normalitat i ho has fet però encara tens un tel, com una ombra no saps ben bé on. I et costa més del compte riure i costa més concentrar-se o trobar temes de conversa. I això que et creies fort però noi, el tel hi és i està costant molt de traspassar i et preguntes si el tel no hi será ja per sempre.

I quan vas a la masia a feinejar encara penses, li explicaré al pare, com feies sempre. Els últims temps et costava tenir-hi un tema de conversa i la masia era un bon punt de partida. I et rius de tu mateix perquè t'adones que no li podràs explicar i ho acabes de fer de pensament, com si tinguessis un petit pare a dins el cap. O com ahir, que mentre eres a la plaça del Blat reclamant dignitat pel poble català i exigint poder votar, el tenies present i pensaves en ell, perquè tot i el seu escepticisme en el fons estaria orgullos de veure que ens hem despertat.  I com no, el primer brindis quan aconseguim la independència serà per ell.

Confies que passi el temps perquè el tel es vagi aprimant i fent més transparent però per altra banda tens por que aquest mateix temps que t'ha d'ajudar a superar la pèrdua, no et faci fer cada cop més borrós el seu record. Perquè vols mantenir el pare en el record però saps que tot, absolutament tot no es pot tenir.

Pregó de festes 2014 (31 de juliol)

Després de dies sense dir res, reinicio el blog amb el pregó que vaig fer per la festa major del poble i que volia ser un "divertimento" per trencar amb els tòpics pregons polítics. Als amants de "Els Pets" els hi pot fer gràcia. A la resta....

"Bona nit a tothom. Mentre pensava que dir-vos avui o si valia la pena dir res (un al final li costa què dir i no volia sermonejar) em va venir a la ment quan vaig començar a fer cap per aquí Picamoixons. Ja fa més de 20 anys, quan començàvem a escoltar música en català i anàvem per aquests monts de Déu seguint “els Pets”. I com que no tenia ganes de fer el sermonet, he decidit fer-los-hi el meu petit homentatge a aquest grup que m’ha acompanyat tots aquests anys. Perdoneu els que no els coneixeu o no coneixeu les seves cançons, pensareu que estic com un llum, però us aconsello que agafeu les seves lletres, són completament vigents,

Com us deia “Fa un minut”, he crescut amb ells. Els primers dies de venir per aquí estava en aquella edat que només penses en “Cervesa, nenes i rockandroll”, on no patíem per quedar-nos sense “glaçons”. Han passat més de vint anys i estic molt content d’’haver-me quedat aquí tot i que encara algun cop “Picamoixons m’esborrona” i encara de tant “ Alguna nit agafo una ceba”.

Aquí he fet “La Colla”, una colla de ganapies que ara ja som pares com la “Núria” i d’altres i aquí he conegut “El que val la pena de veritat”. Som una colla que estem “Massa joves per fer-se grans” (quarentons vaja) on volem fer a cops de nens, a cops d’adults. És molt divertit perquè la “Gent gran” et tracten de nen i els nens de “Pantalons curts i genolls pelats” et tracten de vostè

Com us deia, aquí vaig anar passant els anys, esperant el “diga’m que m’estimes” de la Rut i al dir-ho, va ser per mi “Una estona de cel”. I després de fer un llarg festeig ens vam casar i la mare em va dir “No tornaràs” i em deia, melangiosa t’has fet “gran” i jo li vaig contestar tranquil·la perquè ser que “ella m’estima” i que “amb un cop de cotxe” em tindràs aquí.

Ens vam arreglar Cal Xiula, i allí vivim. “El meu veí de sota” és la Caixa i a prop nostre viu “El Sebastià” i “Cap al vespre” des “del balcó de casa” controlo el “poble sota el el llit de fum” emboirat a l’hivern i com no, des de la terrassa sento el “soroll” de la paperera.

I van aparèixer els nens i te’ls mires i ets “Estupidament feliç” quan “Els miro i dormen”. I es comencen a fer grans i els hi has de dir “És hora de tornar a casa”, que no tinguin “por” o el “està plovent” del Ramon o el repetitiu “Per què no vens?” O que demanen fer “Bombolles” o demana “Un tall de síndria” o que volen anar a la platjade “Calafell” (bé això no, però calia posar Calafell a algun lloc)

I tot i que “No vull ser rei” sóc una mica el vostre reietó (i permeteu-me la llibertat però s’ha de lligar tot) tot i que no sóc vitalici ni mato elefants. Recordo que l’any passat us vaig dir que vindrien corbes. Ja estan venint i el que vindrà ara seran 100 dragons kans sense frens. No us quedeu en “Converses de cafè” Sinó que cal trobar “la solució”  entre tots.

Res més, que es fa “Tard” i “aquest cony de temps” sembla que no ens molesta. Demà entrem a l’’Agost, estem en ple estiu, animeu a la gent. “Vine a la festa” heu de cridar als vostres amics de fora el poble. Gaudim al màxim perquè arribarà “dissabte” i “diumenge” i no ens n’adonarem i haurem de tornar a dir “S’ha acabat”.

 “Bona nit” i esperem que la “La mort no ens vingui a buscar” o com diuen els gals “Que el cel no ens caigui al cap”