La mort del pare

Fa més d'un mes de la mort del pare. Va ser dur, no per esperat no deixar de ser dur. I han passat els dies i has volgut tornar a la normalitat i ho has fet però encara tens un tel, com una ombra no saps ben bé on. I et costa més del compte riure i costa més concentrar-se o trobar temes de conversa. I això que et creies fort però noi, el tel hi és i està costant molt de traspassar i et preguntes si el tel no hi será ja per sempre.

I quan vas a la masia a feinejar encara penses, li explicaré al pare, com feies sempre. Els últims temps et costava tenir-hi un tema de conversa i la masia era un bon punt de partida. I et rius de tu mateix perquè t'adones que no li podràs explicar i ho acabes de fer de pensament, com si tinguessis un petit pare a dins el cap. O com ahir, que mentre eres a la plaça del Blat reclamant dignitat pel poble català i exigint poder votar, el tenies present i pensaves en ell, perquè tot i el seu escepticisme en el fons estaria orgullos de veure que ens hem despertat.  I com no, el primer brindis quan aconseguim la independència serà per ell.

Confies que passi el temps perquè el tel es vagi aprimant i fent més transparent però per altra banda tens por que aquest mateix temps que t'ha d'ajudar a superar la pèrdua, no et faci fer cada cop més borrós el seu record. Perquè vols mantenir el pare en el record però saps que tot, absolutament tot no es pot tenir.