Islàndia. Somnis de riolita

Aquest llibre és la petita demostració que el Facebook no és només xafarderia i que algun cop, gràcies a ell descobreixes petits plaers. En aquest cas va ser doble, per una banda descobrir que un antic company de facultat, tant d'estudis com d'alguna petita farra, a més de ser un brillant agrònom, ara es veu que escriu. I pel que he vist, força bé.

Per altra banda, aquesta descoberta m'ha fet també saber de l'existència d'una petita editorial (Raig Verd) que s'atreveix a publicar llibre d'autors desconeguts i novells, amb el risc que això suposa.

Anem al llibre i la impressió que m'ha fet. M'ha agradat. Molt ben escrit, i això que em fot. Jo volia fer una crítica despiedada del Jordi Morell però no he pogut. Tot ell destil·la una agradable sensació de calma entre els freds paisatges d'Islàndia. Històries sense res en comú però que totes com a rerafons  la marxa lluny d'on ets per mirar de trobar-te a tu mateix, inconscientment o conscient.

Jordi, en la meva humil opinió, tens potencial. No sé si tens intenció de continuar escrivint però ho has de tornar a fer. Si he de posar algun però, sensació d'alguna de les històries sense tenir massa clar el que reflecteixen (el rellotger i no saps ben bé com acaba tot el tema de l'entrevista) i potser en tot el llibre la sensació que es vol demostrar massa que es coneix Islàndia, demostrar que t'has documentat bé.

Enhorabona Jordi. Tinc una sana enveja!!!! Ah, i t''agafen moltes ganes d'anar a Islàndia.

Com em vaig convertir en un estúpid

Última lectura. L'autor és Martin Page.

Llibre que per casualitat em va caure a les mans a la biblioteca de Valls. Molt resumidament és la història d'un jove molt intel·ligent que no és feliç i creu que és causat per la seva capacitat d'analitzar, estudiar i valorar-ho absolutament tot. Llavors decideix que ja n'hi ha prou, mirarà de convertir-se en un ser vulgar per tal d'arribar a la felicitat.

Crec que es tracta d'un divertimento amb molt de fons i escrit amb un punt de mala bava que el fa molt recomanable. Es tracta d'una crítica a la societat de borregos que estem instal·lats descrivint els dos extrems, els membres antisocials que es reuneixen en un bar islandès i estudien arameu o el sexe de les puces i els bròkers més agressius, no deixant-los en en massa bon estat, a uns i altres.

Conclusió del llibre, no es pot convertir en estúpid tothom qui vol, et pots intentar posar una pel·lícula protectora més o menys gruixuda però saps que rascant una mica, sortirà l'autèntica persona.

Llibre recomanable, fàcil de llegir i amb certes definicions i descripcions molt ben trobades. Pot ser li falla una mica al final, que m'ha deixat amb la sensació que l'autor no tenia massa clar com acabar la història.

Viure al poble o viure el poble?

Què és viure a poble? Que fa que ens quedem a un lloc amb menys serveis i comoditats i que has d'agafar el cotxe per quasi tot?

Aquesta pregunta, jo que sóc de poble per "adopció" ja fa uns quants anys, algun cop me l'he fet. El meu cas particular, per exemple, en què els dos treballem a Valls i amb els nens amb edat escolar i activitats extraescolars, ens seria molt més còmode viure a Valls. Jo podria anar a treballar a peu, podent prescindir d'un cotxe i els nens a una escola propera on haguéssim triat viure. Però en canvi ens quedem a Picamoixons.

Suposo que el principal motiu és sentimental, la terra tira diuen. Ella és filla d'allà i això es fa sentir. Aquest arrelament ajuda però hi ha d'haver alguna cosa més. Què deu ser? Doncs el fet de poder fer poble, de ser de poble, en el sentit global del terme.

Ser de poble, en contra del to despectiu que sovint es pregona, associat a no saber-te moure del teu àmbit, no ser cosmopolita, o fins i tot ser un punt "garrulo", és fer poble. I fer poble vol dir involucrar-te en la vida social d'aquest. Un poble, i més avui en dia que no hi ha gaire pagesos, si no es viu, si no s'és actiu, passa a ser com un simple barri dormitori de les ciutats més properes.

Actiu és pot ser de moltes maneres, de mínims com pot ser portar els nens a l'escola del poble per assegurar la continuïtat d'aquesta, o quedar al bar del poble o fer un dinaret de tant en tant al restaurant. O de màxims, involucrant-te en les diverses entitats i fins i tot, en la governabilitat d'aquest. Entre aquests dos pols, hi ha diferents graus de fer poble, ajudant, compartint...participant vaja. Això fa que sovint ens vegin de fora del nostre àmbit com elements limitats, que sols sabem parlar de les nostres coses petites quotidianes del dia a dia.

Perquè algú s'imagina un poble sense escola perquè els pares porten els nens fora, sense bar perquè amb els amics quedem a un altre lloc , sense botiga perquè el súper és més barat,sense consultori o sense festa major perquè ningú la vol organitzar? I no us penseu que no existeixin que n'hi han de pobles així, pobles petits condemnats a desaparèixer o a ser una ombra quan passes amb el cotxe. No estic demanant un integrisme total, de no sortir per res del poble i fer totes les compres, els soparso les festes les facis al poble, però si mantenir un punt d'activisme envers el poble, que en cas de dubte tiris cap al que tens més aprop de casa.

No n'hi ha prou amb viure al poble, cal viure el poble. I això a vegades costa.