"Se busca una mujer" de Bukowsky

M'he acabat de llegir "se busca una mujer" un llibre de relats curts de Bukowsky, uns relats molt seus, d'alcohol, sexe, torment i menyspreu per tot. Però com sempre, m'ha agradat. No sé que té ell o tinc jo amb aquest autor que devoro les seves històries. La Rut diu que és perquè hi ha sexe pel mig però no sé, té alguna cosa en la seva forma de dir les coses que em capta. És molt gràfic i el pots veure tranquil·lament sentat al llit, amb el samarró esgrogueït ple de taques, amb bosses als ulls, l'ampolla del que sigui a la mà, altres ampolles per terra, roba per terra...tot el terra ple de merda en una pensió de mala mort. Esperant, esperant, esperant...És tant gràfic que no saps quina és la part autobiogràfica i quina la inventada per ell o per l'abús de substàncies diverses.

No diu res especial, però el seu odi al món i a la gent, els seus principis sense principis i les seves descripcions dels ambients sordids de la ciutat de Los Ángeles i els seus habitants més deseperats, em fan veure'l com un crack de l'escriptura. Si no l'heu llegit mai, us el recomano. Té un estil inclassificable que o l'odies o us absorbirà. A mi m'ha passat el segon.

Ja tenim l'autovia als nassos

Avui he sortit a fer un volt amb la bici. S'han d'aprofitar les petites estones que un té quan pot deixar els nens en molt bones mans (sa mare). Doncs això, que he pujat fins al darrera del restaurant les Espelmes i he comprovat que l'autovia ja està "marcada" fins a Fontscaldes. Dic marcada perquè des de les altures pots veure com han netejat les zones per on passa. Fins ara havia vist les estaques del marcatge però ara ja han començat amb el desbroç. Et permet veure com esquiva els boscos de Valls, com passa entre Masmolets i Fontscaldes i com acaba al peu de l'antic Coll Vell per on es farà la perforació del túnel.
M'he entristit. Ja sé que fa temps que sabem que es farà però són d'aquelles obres difícils d'entendre. Ja es va començar malament des de la reforma de la N240. Amb una bona solució a la N240, ens haguéssim pogut estalviar tranquil·lament l'autovia. Després, un cop s'ha decidit a fer, va i decideixen passar per la vall del Francolí, no pensant en passar per la zona en direcció al Pla i empalmar amb l'autopista allà. Un cop això i de què les autoritats no han fet cas de les possibles alternatives, va i si que decideixen fer cas de les queixes sobre els boscos de Valls (cert tuf a influències de certa gent) provocant una S espectacular, impròpia d'una via ràpida. Això sí, als habitants de Fontscaldes ni cas se'ls hi fa (hauran quedat contentíssims!) i els senyors dels boscos contents de que no els hi passarà l'autovia tot i que se la trobaran als morros cada dia al llevar-se.
Jo com a ciclista Btt, confio que ens deixin algun camí en "mal estat" o sigui, que no acabin tots enquitranats ni encimentats, que el Coll Vell es mantingui, que facin passos per sota l'autovia i sobretot....que quan comencin vagin per feina i no ens tirem deu anys amb tot empatenagat, que molt temo, serà així.
Res més, qui vulgui recordar el nostre territori abans de l'autovia, que faci un tomb per aquesta zona.

Una tarda a la cooperativa

Avui, he hagut d'anar un parell d'hores a la cooperativa, a veure si algú venia i ens comprava oli. Intentem aprofitar les hores de sortida del restaurant perquè és el moment que al poble hi ha moviment. El problema és que ja van amb les butxaques buides.

Quan ja estava fart d'esperar (la crisi també es nota), ha aparegut un cotxe ple de gent. Volien oli. Hem anat xerrant, els hi he explicat el procés de fabricació i m'ha xocat quan m'han dit que eren de Barcelona però els altres anys compraven l'oli a Bot. Això m'ha fet reflexionar...passaven mig dia dins el cotxe per adquirir unes quantes garrafes d'oli. Són aquelles tradicions curioses que es mantenen en el nostre país, certes tendències que es van recuperant, com anar a Agramunt a buscar els turrons, al Penedès pel cava, a Teruel per un pernil, a Perelló mel o a Valls els calçots. Com si poguessis trobar aquests productes en altres llocs, i més essent de Barcelona, ona bunden els comerços de tot tipus.

Crec que les agrobotigues han ajudat en aquesta recuperació. Algunes realment són autèntics supermercats de productes del país, contribuint a que la gent del poble on s'ha ubicat es pugui autoproveir sense haver-se de desplaçar. Altres són autèntiques especialitats, com moltes de cellers de vi o mel Múria del Perelló, un autèntic plaer a la vista i amb tot i més de productes referits a la mel. Us la recomano.

Per cert, aprofito per dir que si algú vol oli de Picamoixons, només cal que m'ho faci saber. És molt bo, però d'això ja en parlaré un altre dia.

País de vent

Enguany tornem a conèixer el vent. Després d'una quants hiverns "tranquils" el nostre mestral torna a fer de les seves. Aquests dies de vent ens permeten copsar que som fràgils, que se'ns pot emportar.
Recordo que quan era petit, sempre li deia al meu pare que jo preferia els dies de vent als de pluja. Els meus pares viuen en un pis alt i on toca moltíssim l'aire i veiem moure els llums de casa. Llavors ens arraulíem tots els germans al voltant de l'estufa de butà i berenàvem i feiem els deures mentre la mare planxava. El pare, quan arribava de treballar, es queixava del fred i em recordava que (mai més ben dit), estava tocat de l'ala si m'agradava el vent.
Avui, ja gran i amb fills, torno a tenir aquesta sensació, ens hem quedat tots quatre a casa, sentint el vent, distreient la canalla, explicant-los-hi contes, berenant i jugant amb ells mentre sentim petar les persiane i penso...que ruc que era de preferir al vent amb la falta que fa la pluja, precisament després de dies com avui, quan l'aire ho asseca tot. I penses, pobres ametllers i mimoses, quedarà cap flor? I llavors penses amb aquell pagès que t'havia dit que els ametllers havien florit massa aviat, sempre floreixen massa aviat, perquè encara hauran de resistir dies de fred i vent o gelades tardanes que rositaran les flors o el petit fruit.

M'he decidit

Molt bones,Sempre havia pensat (i encara penso) que la majoria de gent tenim molt poca cosa interessant a dir. Però tot i així, sempre he cregut que l'escriptura és la forma d'expressar-se més reflexiva, permet pensar abans de parlar i dir les coses de moltes formes, jugant amb les paraules i ofegar-les o enlairar-les segons el to que ens interessa dir. És per això que començo aquest bloc, amb poques pretensions, no esperant que massa gent el llegeicxi, bé, algú sí que un té un cert orgull i li cal, ni que sigui petit i dels amics i més propers, recolzament. De què escriuré? La veritat és que encara no ho tinc clar. Considero que no domino cap tema amb prou cura com per poder dedicar-hi un bloc temàtic. Per tant, el meu nas em dirà que cal dir en cada moment. Faig diverses coses i me n'interessen vàries. Intentaré sempre parlar des d'una òptica local, de coses properes del meu poble (Picamoixons) i dels pobles del voltant (Valls i rodalies). Parlaré d'agricultura i tot allò que més o menys conec per la feina i per la tasca des de la cooperativa. Potser també un dia comentaré un llibre que estic llegint o llegiré. Potser també se m'escapa alguna cosa de música, política, futbol, canalla o btt o potser d'un programa de televisió que he vist. El temps, esperem, dirà.Bé, per ser el primer dia ja n'hi ha prou. Ens llegim amics!