Islàndia. Somnis de riolita

Aquest llibre és la petita demostració que el Facebook no és només xafarderia i que algun cop, gràcies a ell descobreixes petits plaers. En aquest cas va ser doble, per una banda descobrir que un antic company de facultat, tant d'estudis com d'alguna petita farra, a més de ser un brillant agrònom, ara es veu que escriu. I pel que he vist, força bé.

Per altra banda, aquesta descoberta m'ha fet també saber de l'existència d'una petita editorial (Raig Verd) que s'atreveix a publicar llibre d'autors desconeguts i novells, amb el risc que això suposa.

Anem al llibre i la impressió que m'ha fet. M'ha agradat. Molt ben escrit, i això que em fot. Jo volia fer una crítica despiedada del Jordi Morell però no he pogut. Tot ell destil·la una agradable sensació de calma entre els freds paisatges d'Islàndia. Històries sense res en comú però que totes com a rerafons  la marxa lluny d'on ets per mirar de trobar-te a tu mateix, inconscientment o conscient.

Jordi, en la meva humil opinió, tens potencial. No sé si tens intenció de continuar escrivint però ho has de tornar a fer. Si he de posar algun però, sensació d'alguna de les històries sense tenir massa clar el que reflecteixen (el rellotger i no saps ben bé com acaba tot el tema de l'entrevista) i potser en tot el llibre la sensació que es vol demostrar massa que es coneix Islàndia, demostrar que t'has documentat bé.

Enhorabona Jordi. Tinc una sana enveja!!!! Ah, i t''agafen moltes ganes d'anar a Islàndia.

Com em vaig convertir en un estúpid

Última lectura. L'autor és Martin Page.

Llibre que per casualitat em va caure a les mans a la biblioteca de Valls. Molt resumidament és la història d'un jove molt intel·ligent que no és feliç i creu que és causat per la seva capacitat d'analitzar, estudiar i valorar-ho absolutament tot. Llavors decideix que ja n'hi ha prou, mirarà de convertir-se en un ser vulgar per tal d'arribar a la felicitat.

Crec que es tracta d'un divertimento amb molt de fons i escrit amb un punt de mala bava que el fa molt recomanable. Es tracta d'una crítica a la societat de borregos que estem instal·lats descrivint els dos extrems, els membres antisocials que es reuneixen en un bar islandès i estudien arameu o el sexe de les puces i els bròkers més agressius, no deixant-los en en massa bon estat, a uns i altres.

Conclusió del llibre, no es pot convertir en estúpid tothom qui vol, et pots intentar posar una pel·lícula protectora més o menys gruixuda però saps que rascant una mica, sortirà l'autèntica persona.

Llibre recomanable, fàcil de llegir i amb certes definicions i descripcions molt ben trobades. Pot ser li falla una mica al final, que m'ha deixat amb la sensació que l'autor no tenia massa clar com acabar la història.

Viure al poble o viure el poble?

Què és viure a poble? Que fa que ens quedem a un lloc amb menys serveis i comoditats i que has d'agafar el cotxe per quasi tot?

Aquesta pregunta, jo que sóc de poble per "adopció" ja fa uns quants anys, algun cop me l'he fet. El meu cas particular, per exemple, en què els dos treballem a Valls i amb els nens amb edat escolar i activitats extraescolars, ens seria molt més còmode viure a Valls. Jo podria anar a treballar a peu, podent prescindir d'un cotxe i els nens a una escola propera on haguéssim triat viure. Però en canvi ens quedem a Picamoixons.

Suposo que el principal motiu és sentimental, la terra tira diuen. Ella és filla d'allà i això es fa sentir. Aquest arrelament ajuda però hi ha d'haver alguna cosa més. Què deu ser? Doncs el fet de poder fer poble, de ser de poble, en el sentit global del terme.

Ser de poble, en contra del to despectiu que sovint es pregona, associat a no saber-te moure del teu àmbit, no ser cosmopolita, o fins i tot ser un punt "garrulo", és fer poble. I fer poble vol dir involucrar-te en la vida social d'aquest. Un poble, i més avui en dia que no hi ha gaire pagesos, si no es viu, si no s'és actiu, passa a ser com un simple barri dormitori de les ciutats més properes.

Actiu és pot ser de moltes maneres, de mínims com pot ser portar els nens a l'escola del poble per assegurar la continuïtat d'aquesta, o quedar al bar del poble o fer un dinaret de tant en tant al restaurant. O de màxims, involucrant-te en les diverses entitats i fins i tot, en la governabilitat d'aquest. Entre aquests dos pols, hi ha diferents graus de fer poble, ajudant, compartint...participant vaja. Això fa que sovint ens vegin de fora del nostre àmbit com elements limitats, que sols sabem parlar de les nostres coses petites quotidianes del dia a dia.

Perquè algú s'imagina un poble sense escola perquè els pares porten els nens fora, sense bar perquè amb els amics quedem a un altre lloc , sense botiga perquè el súper és més barat,sense consultori o sense festa major perquè ningú la vol organitzar? I no us penseu que no existeixin que n'hi han de pobles així, pobles petits condemnats a desaparèixer o a ser una ombra quan passes amb el cotxe. No estic demanant un integrisme total, de no sortir per res del poble i fer totes les compres, els soparso les festes les facis al poble, però si mantenir un punt d'activisme envers el poble, que en cas de dubte tiris cap al que tens més aprop de casa.

No n'hi ha prou amb viure al poble, cal viure el poble. I això a vegades costa.

El afinador de pianos

Aquest és la última lectura. Va caure a les meves mans a casa la mare i com que en aquells moments no tenia res pendent de llegir, el vaig agafar.

La veritat és que té alts i baixos. S'inicia bé, on s'explica la relació del protagonista amb la seva dona i l'encàrrec que rep per part de l'exèrcit britànic d'anar a afinar el piano a un recondit poblet de la selva birmana, per caprici d'un metge-general que manté la guarnició allí.

Posteriorment es fa llarg, explicant tot el viatge d'anada fins a la selva, de forma que ja  ha passat més de mig llibre i no has entrat en matèria. A partir d'aquí s'inicia tot el desenllaç.

La meva opinió és que és una novel·la coixa. Té moments bons, moments avorrits i no acaba d'estar del tot arrodonida. La falta de versemblança el penalitza molt, sobretot cap al final, veient un piano damunt una espècie de rai baixant pel riu, no te la creus ni fart de vi tot i que el gir final de la trama el considero realment bo i original i almenys jo, no me l'he esperat.

En fi, novel·la amb alts i baixos i potser amb un punt de partida excessivament ambiciós pel resultat final. I a més, tens la sensació que tota l'estona l'autor vulgui demostrar els seus coneixements al lector, amb un punt de professor d'escola.

Santa Úrsula i el 9N

Avui estava escoltant per la ràdio notícies i més notícies del procés, se l'impugnen, etc...i he decidit canviar d'emissora i posar-me música. A l'arribar a casa em trobo el Facebook replet de fotos fantàstiques (és impressionant la plasticitat i emoció que desprèn el fet casteller en imatges)de la diada de Santa Úrsula i els típics comentaris post d'aquest diada, que deu me'n guard de qüestionar. Amb això que no sé ben bé com he relacionat les dues coses.

Pels vallencs que viuen el món casteller, santa Úrsula ve a ser el centre del món aquests dies, no l'hi fa ombra ni un Madrid-Barça. És el clàssic per excel·lència, el no vas, ni Sant Félix, ni concurs ni Sant Joan ni res. La plaça del Blat passa a ser el centre de l'Univers. Però realment interessa a tots els vallencs? O és només que interessa a un tipus de vallenc, actiu a les xarxes i que per tant, sembla que tot Valls visqui els castells. Estic conveçut que a molts els castells no els hi fa ni fred ni calor, no són de cap colla en concret i o no han anat a plaça, o bé si no tenien res més a fer el diumenge al matí, van aguantar fins a la patacada del 3 de 10. No conec cap enquesta al respecte ni si hi ha cap estudi fet.

Si ho comparem amb el procés pot semblar similar. És el tema central de diaris, tertúlies, xarxes, etc...però realment tothom està per la feina? Pels qui creuen en el procés és el momento més important de les seves vides però pot ser que molta gent no li interessi, sigui agnòstic en el tema o simplement, depenent de si té res millor a fer, anirà a votar o no el 9N. Em fa por, molta por, que la quantitat d'opinions que surtin als mitjans, afins o no al procés, no sigui igualment proporcional amb la mobilització a les urnes, que no tothom estigui interessat en el procés, que "passin" d'ell i per tant, ens trobem amb unes urnes més buides de les esperades. A més, s'ha estat més pendent de l'anar a votar que de perquè es va a votar. No hi ha debat sobre si "sí" o "no" sinó sobre si es va a votar o no. S'imagineu un sant Úrsula més pendents se si una de les colles anirà a plaça o no que no pas discutir dels castells que s'han de portar a plaça?

Bé res més, esperem que el 9N s'ompli la plaça, els carrers adjacents i tothom pugui aplaudir fins a quedar afònics a la seva colla i es facin grans castells a les urnes.

Bilbao New York Bilbao

Aquests últims anys he redescobert la biblioteca. El fet de tenir una filla que devorava llibres em va fer pensar que no calia comprar llibres de 10€ que ella es llegia en 30 minuts. I aprofitant hores mortes que un té quan els nens fan extraescolars i has d'esperar a que surtin, vaig recordar que existia un edifici on et deixen llibres un període de temps determinat i la única obligació és que el tornis en el mateix estat que te'l van deixar i dins els terminis establerts. Un "xollo" vaja. O sigui per 0€ t'emportes el més preuat d'un llibre, el que hi ha escrit.

El fotut d'una biblioteca és quan hi vas sense cap idea preconcebuda sobre el que vols llegir. Llavors et perds i perds entre llibres tot llegint la sinopsis i la vida de l'autor. És fantàstic si no vas just de temps però un martiri si tens deu minuts per fer-ho i n'has dedicat set a triar els llibres dels nens i te'n queden tres per tu escollir un llibre.

Doncs en un dia d'aquests em va arribar a les mans "Bilbao New York Bilabao" de Kirmen Uribe. Em va enlluernar pel premi nacional de narrativa i vaig dir, provem-ho. És un llibre difícil de classificar, no és una novel·la, no és història, no són contes, no és poesia però té una mica de tot en ell. És un llibre d'escriptura poètica en que a partir d'un viatge a Nova York i la preparació d'una novel·la el redactor ens explica històries (en alguns casos batalletes) de la seva família, el seu entorn i el seu propi món. Llibre ben escrit, de lectura fàcil, amb una bona atmosfera però que pel meu gust, li falta alguna cosa, que no sé exactament que és. Potser és que mentre el llegia no ha despertat en mi cap tipus d'emoció, ni cap inquietud ni cap necessitat de continuar llegint-lo. He tingut la sensació que explica històries inconnexes entre elles i les plasma amb un llibre volent lligar-ho tot a través d'un vol a Nova York.

En definitiva, és com un blog de vivències o històries molt ben escrites que t'han explicat més o menys entretingudes, mal cosides entre elles amb unes gotes de poesia.

La mort del pare

Fa més d'un mes de la mort del pare. Va ser dur, no per esperat no deixar de ser dur. I han passat els dies i has volgut tornar a la normalitat i ho has fet però encara tens un tel, com una ombra no saps ben bé on. I et costa més del compte riure i costa més concentrar-se o trobar temes de conversa. I això que et creies fort però noi, el tel hi és i està costant molt de traspassar i et preguntes si el tel no hi será ja per sempre.

I quan vas a la masia a feinejar encara penses, li explicaré al pare, com feies sempre. Els últims temps et costava tenir-hi un tema de conversa i la masia era un bon punt de partida. I et rius de tu mateix perquè t'adones que no li podràs explicar i ho acabes de fer de pensament, com si tinguessis un petit pare a dins el cap. O com ahir, que mentre eres a la plaça del Blat reclamant dignitat pel poble català i exigint poder votar, el tenies present i pensaves en ell, perquè tot i el seu escepticisme en el fons estaria orgullos de veure que ens hem despertat.  I com no, el primer brindis quan aconseguim la independència serà per ell.

Confies que passi el temps perquè el tel es vagi aprimant i fent més transparent però per altra banda tens por que aquest mateix temps que t'ha d'ajudar a superar la pèrdua, no et faci fer cada cop més borrós el seu record. Perquè vols mantenir el pare en el record però saps que tot, absolutament tot no es pot tenir.

Pregó de festes 2014 (31 de juliol)

Després de dies sense dir res, reinicio el blog amb el pregó que vaig fer per la festa major del poble i que volia ser un "divertimento" per trencar amb els tòpics pregons polítics. Als amants de "Els Pets" els hi pot fer gràcia. A la resta....

"Bona nit a tothom. Mentre pensava que dir-vos avui o si valia la pena dir res (un al final li costa què dir i no volia sermonejar) em va venir a la ment quan vaig començar a fer cap per aquí Picamoixons. Ja fa més de 20 anys, quan començàvem a escoltar música en català i anàvem per aquests monts de Déu seguint “els Pets”. I com que no tenia ganes de fer el sermonet, he decidit fer-los-hi el meu petit homentatge a aquest grup que m’ha acompanyat tots aquests anys. Perdoneu els que no els coneixeu o no coneixeu les seves cançons, pensareu que estic com un llum, però us aconsello que agafeu les seves lletres, són completament vigents,

Com us deia “Fa un minut”, he crescut amb ells. Els primers dies de venir per aquí estava en aquella edat que només penses en “Cervesa, nenes i rockandroll”, on no patíem per quedar-nos sense “glaçons”. Han passat més de vint anys i estic molt content d’’haver-me quedat aquí tot i que encara algun cop “Picamoixons m’esborrona” i encara de tant “ Alguna nit agafo una ceba”.

Aquí he fet “La Colla”, una colla de ganapies que ara ja som pares com la “Núria” i d’altres i aquí he conegut “El que val la pena de veritat”. Som una colla que estem “Massa joves per fer-se grans” (quarentons vaja) on volem fer a cops de nens, a cops d’adults. És molt divertit perquè la “Gent gran” et tracten de nen i els nens de “Pantalons curts i genolls pelats” et tracten de vostè

Com us deia, aquí vaig anar passant els anys, esperant el “diga’m que m’estimes” de la Rut i al dir-ho, va ser per mi “Una estona de cel”. I després de fer un llarg festeig ens vam casar i la mare em va dir “No tornaràs” i em deia, melangiosa t’has fet “gran” i jo li vaig contestar tranquil·la perquè ser que “ella m’estima” i que “amb un cop de cotxe” em tindràs aquí.

Ens vam arreglar Cal Xiula, i allí vivim. “El meu veí de sota” és la Caixa i a prop nostre viu “El Sebastià” i “Cap al vespre” des “del balcó de casa” controlo el “poble sota el el llit de fum” emboirat a l’hivern i com no, des de la terrassa sento el “soroll” de la paperera.

I van aparèixer els nens i te’ls mires i ets “Estupidament feliç” quan “Els miro i dormen”. I es comencen a fer grans i els hi has de dir “És hora de tornar a casa”, que no tinguin “por” o el “està plovent” del Ramon o el repetitiu “Per què no vens?” O que demanen fer “Bombolles” o demana “Un tall de síndria” o que volen anar a la platjade “Calafell” (bé això no, però calia posar Calafell a algun lloc)

I tot i que “No vull ser rei” sóc una mica el vostre reietó (i permeteu-me la llibertat però s’ha de lligar tot) tot i que no sóc vitalici ni mato elefants. Recordo que l’any passat us vaig dir que vindrien corbes. Ja estan venint i el que vindrà ara seran 100 dragons kans sense frens. No us quedeu en “Converses de cafè” Sinó que cal trobar “la solució”  entre tots.

Res més, que es fa “Tard” i “aquest cony de temps” sembla que no ens molesta. Demà entrem a l’’Agost, estem en ple estiu, animeu a la gent. “Vine a la festa” heu de cridar als vostres amics de fora el poble. Gaudim al màxim perquè arribarà “dissabte” i “diumenge” i no ens n’adonarem i haurem de tornar a dir “S’ha acabat”.

 “Bona nit” i esperem que la “La mort no ens vingui a buscar” o com diuen els gals “Que el cel no ens caigui al cap”